En Marcel·lí Oliva va rebre el sobrenom de “l’últim pagès de la ciutat de Barcelona”. Potser ho va ser, però la seva persona amagava moltes altres històries. Ara, quan els darrers símbols del que va ser el barri de la Clota sembla que es perdran, cal recuperar la seva figura i missatge.
La Clota és el barri més petit i menys dens de la ciutat de Barcelona, conformat fins fa poc per petites cases, terrenys particulars de cultiu, i alguns habitatges de diversos pisos que es van construir als anys seixanta. S’hi amaguen històries, com la del fons del primer zoològic de Barcelona, o indrets dispars com el Passatge Feliu. Realment no sembla que formi part de la ciutat. És com el petit poble gal de les històries d’Astèrix i l’Obèlix, rodejat de fum, ciment i cotxes com a metàfores dels romans.
En Marcel·lí Oliva cada dia anava a treballar el seu hort en el barri, i no estava per hòsties. Tot i tenir algunes vèrtebres trencades, i ves a saber quantes coses més que l’obligaven a anar en crosses o en cadira de rodes, treballava els camps amb les seves mans. Com no li’n quedava un altre, ho feia estirat per terra “com una sargantana”, com deia enfadat per no treballar la terra amb el respecte que ell considerava que s’havia de fer.
Fa anys que la Clota està afectada per diversos plans urbanístics, i els veïns no volen que després d’haver estat oblidats per l’ajuntament, ara els fassin fora del barri que ells mateixos han construït amb les seves mans, inclosos els carrers i el clavegueram.
Molt abans de tot això, l’avi del Marcel·lí, també anomenat Marcelino, era conegut per conduir el carro que duia la roba dels rics de la ciutat de Barcelona perquè les famoses bugaderes d’Horta la rentessin. I aquest personatge va donar nom a la riera on hi era la casa familiar, en un paratge idíl·lic que desapareixerà perquè la ciutat continuï creixent per allà on quedin escletxes.
El 2007 vaig dirigir el documental “La Clota”, que explicava la història i situació del barri a través de la veu dels seus veïns. En Marcel·lí potser era qui més encarnava la personalitat d’un barri lluitador que es resistia a sotmetre’s al que alguns anomenen progrés. I precisament aquest el tema i debat del documental. Com volem que siguin les nostres ciutats? Progrés sempre és sinònim d’asfalt i edificis? Quin futur volem deixar als nostres infants? Ara he ajuntat els seus testimonis i algunes imatges del documental en un petit vídeo homenatge.
En Marcel·lí va aconseguir morir sense haver de sentir-se com un ocell engabiat. I en les imatges on el veiem treballant la terra, i en el seu discurs sense filtres, encara veiem l’essència d’aquell que mai va deixar de lluitar pels seus ideals i la seva manera de viure la vida. Ni ell ni la Clota desapareixeran mai. Les seves reivindicacions i una fisonomia única es mantindran vives en els carrers, en els veïns i en el que ha de venir després d’ells.
Cultura Conectada 