L’art com a resistència femenina

No sorprèn a ningú —o no hauria de sorprendre— que la història sempre l’ha explicada els vencedors; en els llibres de text de l’escola, els anuncis, les pel·lícules, les sèries, els programes televisius, el llenguatge, i un infinit, etcètera. Des que naixem, la gran majoria del que se’ns mostra són productes creats, ideats o robats per homes cisgènere, blancs, heterosexuals i de classe benestant. No és fins que arribem a una certa edat que comencem a replantejar-nos tot el que ens envolta i ens adonem que tot el que ens han venut, no és res més que el resultat d’un sistema heteropatriarcal capitalista. Llavors, ens preguntem: on són les dones?

Centrant-nos en la Història de l’Art, el paper femení ha tingut un rol d’objecte que ha consistit a ser les muses dels artistes en què les seves vides han estat totalment irrellevants pels pintors i espectadors i, fins i tot, s’han aprofitat del seu dolor i l’han retratat en les seves obres des de la mirada masculina. Afortunadament, la societat actual cada cop és més conscient d’aquests casos i, eventualment, els assenyala.

Un exemple d’això és l’artista parisenc Paul Gauguin. Imagina ser una adolescent a Tahití, una colònia francesa, durant l’any 1890 i que vingui un home totalment desconegut a abusar sexualment de tu, contagiar-te malalties de transmissió sexual, retratar-te en les seves pintures i vendre-les sense el teu consentiment. Doncs això és el que va fer Paul Gauguin, un dels artistes més influents de finals del segle XIX que va fer diversos viatges a Tahití i a les illes Marqueses. En aquestes estances, l’artista va utilitzar les dones natives d’allà perquè fossin les seves muses i, a més a més, va aprofitar el seu estatus de poder per mantenir relacions íntimes amb menors d’edat de tan sols 13 i 14 anys.

Sabent això, ara ens plantegem dues preguntes: és possible separar l’obra de l’artista? I si les noies tahitianes haguessin volgut expressar mitjançant l’art el dolor que va causar-los Gauguin?

Per una banda, responent a la primera pregunta, clarament no és possible separar l’obra de l’artista, ja que la vida i el context d’aquest condicionen el contingut de les seves obres. A més, les accions o idees d’un artista canvia la manera de com interpretem la seva obra, pel fet que els significats associats a aquesta poden estar impregnats dels actes o creences de qui la va produir. Així doncs, entendre l’art sense tenir en compte l’artista és com anar a una manifestació sense saber què estàs reivindicant.

Per altra banda, pel que fa a la segona pregunta, podem fer-nos a la idea que les joves tahitianes no haguessin pogut crear obres, ja que l’art també és una qüestió de classe, i en especial en aquella època en què no tothom podia accedir ni, molt menys, permetre-s’ho. Això no obstant, durant una part de la història, algunes dones han pogut introduir-se, d’una manera o d’una altra, en el món de l’art i aprofitar-la per expressar i retratar el seu bagatge personal com a dones.

Una narrativa canviant en l’art contemporani

El segle XX va ser una era de canvis constants acompanyat de l’auge de dos blocs ideològics antagònics: el comunisme i el capitalisme. D’aquesta manera, en les darreres dècades, el món ha fet un canvi molt gran amb molt poc temps i l’àmbit artístic ha viscut una transformació significativa, especialment pel que fa a les narratives i les perspectives que s’inclouen en la història de l’art. Provenint de segles rere segles en què les dones han passat a un segon pla o, senzillament, eren invisibilitzades, les noves generacions d’artistes femenines van començar a fer-se un espai en el panorama artístic reivindicant la seva figura i retratant les seves experiències personals com a part fonamental de l’art contemporani.

Aquest canvi de narrativa no només ha donat peu a la visibilització de la dona en molts aspectes, sinó que també ha reivindicat el seu paper real en la societat distanciat dels estereotips de gènere i ha manifestat el potencial que té l’art com a eina de resistència, denúncia i empoderament.

El Moviment Feminista com a promotor d’un canvi

Durant les dècades dels seixanta i vuitanta es va produir als Estats Units la Segona Onada del Moviment Feminista que reclamava la igualtat, la sexualitat, la família, el treball i el dret a l’avortament de les dones; mentre que a Anglaterra encara s’estava produint la primera onada feminista. Aquestes, van ser clau per posar en dubte el cànon artístic que havia dominat fins llavors i van obrir espais a les noves generacions de dones artistes. Tot aquest conjunt de reivindicacions van tenir un fort impacte en les creacions d’un extens nombre de creadores com les performances Marina Abramović o Niki de Saint Phalle.

A més a més, amb l’auge dels moviments socials i populars com el #MeToo, moltes dones van començar a fer servir l’art com una eina per abordar les opressions i la violència de gènere, el consentiment i l’opressió sistemàtica de la dona. D’aquesta manera, les seves experiències personals no només van servir com a font d’inspiració d’obres i creacions importants, sinó que també van servir d’exemple per l’empoderament femení i poder trencar el silenci obertament després de segles d’opressió i maltractament.

Les vivències com a motor creatiu en les dones artistes

El bagatge de cada artista és essencial per entendre els continguts i rerefons de les seves obres, i en especial en el cas de les artistes dones i/o racialitzades. Les seves experiències com a dones en un sistema heteropatriarcal són crucials per dur a terme el procés creatiu i poder transmetre el missatge que volen donar. D’aquesta manera, aquestes vivències no només van tenir un paper important per a les artistes com a font d’inspiració artística, sinó que també van contribuir a construir un nou marc significatiu de l’art.

En conseqüència, podem distingir quatre subapartats diferents per entendre quins tipus d’experiències poden influir en el procés creatiu d’una artista i en veurem dos exemples de cada.

1. Introspecció i autorepresentació:

Les artistes utilitzen la seva experiència personal per explorar temes universals, com el dolor físic o emocional, i poder fer obres autobiogràfiques.

2. Trauma i art com a teràpia:

Cada persona té vies molt diverses per afrontar les experiències traumàtiques, i algunes artistes han recorregut a l’art per tal de reparar-les.

3. Context social i desigualtat

Si ens imaginem l’eix de la interseccionalitat, aquestes artistes denuncien les estructures de poder del sistema cisheteropatriarcal i capitalista per donar visibilitat i remarcar-ne la importància de les dones que han estat silenciades al llarg de la història.

4. Connexió amb la maternitat

Per a moltes artistes dones, la maternitat és una experiència transformadora que impregna en el seu art amb un enfocament sobre el cos i la creació. Aquestes obres desafiaren estereotips tradicionals i reivindiquen la maternitat com una experiència artística i política.

Malgrat que en les darreres dècades el moviment feminista hagi fet un salt molt important i s’hagi obert espai en molts camps, cal recordar que la feina encara no ha acabat —ni tan sols anem per la meitat. Com a societat, hem de fer l’esforç d’entendre que la lluita feminista no haurà conclòs fins que no hi hagi una llibertat i igualtat de la dona en tots els aspectes.

A més a més, sembla que, mentre els homes creen qualsevol cosa sobre qualsevol tema, les dones només podem crear en el marc que ens travessa: el masclisme, en aquest cas. De la mateixa manera que una persona racialitzada només pot aparèixer si el seu físic és clau per justificar la seva presència. Això ens demostra que vivim en una societat encara molt conservadora, masclista, LGTB-fòbica i colonial, que les lluites són interseccionals i que entre totes hem d’assenyalar tot allò que avui dia continua oprimint a la majoria de la població.