Efectes de la síndrome apocalíptica

Primer de tot, deman disculpes perquè sé que un escrit, un article o un vídeo pot ajudar a la saturació mediàtica que estam vivint i que, en realitat, moltes persones tenen necessitat de silenci, però, òbviament venim carregades de pensaments i amb ganes de comunicarmos.

Em sent com una adolescent atrapada a un dinar familiar on només es parla del tiet que no cau bé a ningú però que tothom diu que en el fons és millor mirar-lo amb bons ulls. En aquests casos el millor que podem fer és posar el CD de na Paulina Rubio i fer una coreografia amb les cosines petites.

Tal vegada hauríem de deixar de jutjar l’actitud que tenim enfront del tiet. Tant és si has preferit quedar-te al llit i decidir que avui no aniries a dinar sinó que et quedaries a la teva habitació i dinaries de primer plat «mirar per la finestra», de segon plat «mirar per la finestra», de tercer plat «mirar per finestra» i de postres «mirar per la finestra».

La productivitat és un invent, no és res més que apuntar a una llibreta el que has de fer i després subratllar-ho. Jo escric a la meva llibreta «agafar la cullera», després tir la cullera a terra per haver-la d’agafar i així faig que el meu cos generi endorfines per haver realitzat aquella feina que era tan important i la tenia tan pendent.

El que em pesa no és estar tancada sinó el fet de rebre cops de puny en forma de WhatsApp, espases làser en forma de vídeos i punyalades en forma de veïnats que, en lloc de crear comunitat, s’han convertit en guardians de seguretat al servei del gran tiet.

Des del meu punt de vista, la responsabilitat recau damunt cada persona. Per tant, si algú necessita sortir perquè li caurà la casa al damunt i això li provocarà danys emocionals que seran molt pitjors que estar vivint el monotema del tiet, que surti a fer una volta. No seré jo que cridi des del meu balcó. Al contrari, tal vegada si en lloc de recriminar, atacar, comencéssim a preguntar, a analitzar… Puc assegurar que ens faríem la vida una mica més fàcil.

El tiet no és igual per a tothom, a cada persona li arriba de manera diferent. Algunes l’han de rebre a un pis de 30 m² sense finestres i tal vegada aquell dia el tiet fa olor de suor; altres tenen la sort que conviden al tiet a què camini una estona per la muntanya mentre es fa el dinar; altres no el poden atendre perquè han d’anar a treballar i altres, per desgràcia, preferirien que el tiet les agafàs abans de quedar-se a casa a prop de les seves parelles.

Em sembla curiós que allò que ens manté fortes sigui allò que ni mencionam o fins hi tot allò que atacam. No vull ni imaginar que seria de mi si la resta de la família no em cuidàs i, com a família, òbviament no em referesc a la de sang, parl de vincles, parl del moment en què una persona deixa de guardar el que li passa a dins per compartir-ho amb l’altre.

El moment de deixar que el que passa per dins de l’altre et traspassi per la pell i així desdibuixar les siluetes de cada individu per convertir aquell dibuix, que abans eren línies, en un quadre abstracte que no entén res més que la cura com a forma de supervivència. Com pot ser, per exemple, anar a comprar i pensar a comprar els espàrrecs que li agraden a l’altre, veure com es posa trist i rebentar-li les orelles amb la cançó Bomba de King Àfrica; o respectar l’espai i el silenci perquè avui no li fa ganes parlar amb ningú.

Prescindible o imprescindible? Gran pregunta. Cada govern com qui es dedica a triar les pomes bones i ficar-les al poal, va decidint i creant la dicotomia. Elegeix allò que sí que creu que necessita la seva població, curiós. Sovint la cultura és la poma que es queda fora, hauríem d’observar quantes pomes podrides han estat aplaudides i agraïdes als balcons de les cases, quantes pomes s’han llegit, quantes s’han mirat i quantes han estalviat milions d’Orfidals i Diazepams.

La gran Europa també podrà triar les pomes que traspassen les seves fronteres. El feixisme mai perd el temps, ha anat a l’Eurocarnaval i s’ha posat un vestit de canet i va caminant just abaix del tiet per recollir totes les clovelles de les ametlles que li cauen. Devora el canet hi tenim les farmacèutiques vestides de Darth Vader, les grans multinacionals d’alimentació vestides d’astronauta i el senyor Mercadona vestit de viking, tots a quatre potes esperant la recompensa.

Ens trobem davant pràctiques del govern que no ens vénen de nou, ni de bon tros. Simplement és un estat d’intensitat i d’extrema sensibilitat que posa totes les coses a la màxima potència o dóna carta blanca per fer allò que en altres circumstàncies anomenaríem: barbaritat. De totes maneres, mai podré entendre perquè cinc militars, amb actitud d’Space Girl a les olimpíades de Londres, han de fer mostra de les seves armes i la seva prepotència als carrers de la nostra ciutat.

L’espai públic s’ha convertit en un escenari, l’espai de desig, el lloc privilegiat que només unes quantes trepitgen i l’espai de control on ens vigilen i on ens poden multar pel simple fet de caminar. L’espai on les preguntes quotidianes ja no són el típic Com va?, sinó que ha evolucionat a Com ho duus? Perquè aquesta darrera implica que alguna cosa ens està passant com, per exemple, podria ser que hagi vengut el teu tiet, llunyà o no, i et fa quedar-te a casa un mes i mig.

Totes aquestes paraules són escrites sense perspectiva i sense una lògica concreta ja que el tiet pot ser allò que un s’imagini. Jo després d’això faré el que fa tothom, em posaré en contacte amb persones que feia anys que no parlava, faré la recepta del pastís de llimona que feia anys que volia tastar, faré classes de ioga fins a tenir la flexibilitat de na Gemma Mengual i tres vegades al dia em jutjaré, em sentiré estúpida, inútil i hipòcrita. Més tard, em perdonaré i pensaré que estic sota els efectes de la síndrome apocalíptica.