Recordo les tardes d’estiu al petit balcó de casa. La resta de l’any no li fèiem massa cas, però quan arribava la calor reiniciàvem el que aleshores jo veia com un gran jardí. Tenir cura de les plantes era una litúrgia compartida que mesclava l’amor més innocent i dolços somriures amb el sol de mitja tarda.
Amb una petita regadora i molta paciència, el meu pare i jo hidratàvem uns testos que contenien el que quedava del petit arbre de Nadal —que realment era un arbust amb forma d’avet—, unes aromàtiques flors de lavanda, el romaní que havíem portat en esqueix del poble, i el llimoner. Recordo dir-li hola a cada nova llimona.
El temps s’allargava i s’estirava, i ara, quan ho recordo, diria que també s’aturava.
Hi va haver un any que el llimoner va deixar de donar fruit. El meu pare insistia i n’estava pendent fins i tot quan l’hivern feia desaparèixer la resta de plantes i ja no sortíem al balcó. Però es va anar apagant, com tantes altres coses.
A l’estiu algunes plantes reneixen, i algunes noves llavors broten. Però mai ja no vam tenir més llimones.
Imatge i text finalista del concurs Textografia 2023 organitzat pel Centre Cívic Matas i Ramis de Barcelona.
Cultura Conectada 